Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.

Despertar rient lletra per lletra, aturar-se en un punt, agafar aire en una coma. Tancar els ulls i reviure aquell instant que et fa feliç, passar la pàgina. Botar sense por, entrar dins una cascada gelada i besar-te el nas.

 Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos.

Rellegir la paraula una i mil voltes, sense arribar a entendre el seu significat complet, si és que a la fi existeix aquest significat, i no és més que un desordre de lletres negres.

Se soltaba la risa en la cara y en vez de meterse el cepillo en la boca lo acercaba a su imagen y minuciosamente le untaba la falsa boca de pasta rosa.

Tal volta somiar que tu també trobes un paraigua que acabarà morint un dia de pluja a un parc de París, o saber que mai vas a tornar a reaccionar amb normalitat en veure un terròs de sucre en caure al pis.

Ese momento en que algo logra su máxima profundidad, su máximo alcance, su máximo sentido, y deja por completo de ser interesante.

Estoretes viatgeres que guarden milers de records especials, com el tauler de fusta i la indecisió de llançar els claus.

 Y porque se ha salido de la infancia se olvida que para llegar al Cielo se necesitan, como ingredientes,una piedrecita y la punta de un zapato.

Potser cal ser valents altre cop.

Va obrir una de les dèbils gotes d’aigua que queien aquell matí de primavera.

Els llums de l’acollidor cafè li feien mal als ulls, intentava recordar com havia anat aquell dia, però tan sols apareixien, com desdibuixades a un quadre abstracte, dues mans a sobre un piano, els dits lliscant suaument, tocant amb delicadesa cada nota; uns cabells rossos que acompanyaven unes melodies dolces, plenes de somnis i il·lusions.

L’emoció als ulls, el riure nerviós dels moments previs, la felicitat de cridar junts al vent, d’estirar per aquí i per allà per fer tombar l’estaca. L’esperança de fer tornar a cantar el riu, de que no muiren més flors, de rompre el silenci d’una vegada per totes, de caminar per poder ser, de voler ser per caminar.

Perquè vam somiar junts que no som d’eixe món, i el licor de la resina dels antics oliverars amb un to diferent,  ens ha fet tendra la memòria.

Asseguda al tamboret, sense adonar-se’n, es va posar a cantar de nou.

Velles notes, vells acords...

La gota d’aigua va relliscar de les seues mans, va caure a terra, i va desaparèixer.

La noia va somriure. Encara quedaven moltes gotes d’aigua per obrir. 

I uns dits pentinant onades.

Poc a poc el cel anava transformant-se en un ventall de colors estranys, mentre nosaltres, amb les lleganyes als ulls obríem la porta de la felicitat.

-Ballem, estimada?

-Quan i com vulgues, estimat.

I ballàrem patinant sobre un llac gelat pel fred d'una muntanya perduda.

-I ara, per què rius?- va dir mentre poc a poc, inconscientment començava a dibuixar-se un somriure als seus llavis.

-Tot és tan perfectament màgic! Em quedaria ací de per vida, enmig del no-res, recorrent cada línia d'escorça d'arbre mullat amb resina, mentre els dits freds d'històries sense trellat em demanen deixar de donar cops a la taula de fusta, d'un bar de misteris; jugant amb guants i teixits acolorits com un nen petit, sentint cada respiració d'aquest univers de somnis.

-Dóna'm la mà, i oblida't del món per 1814 metres, vull dir, per 1814 minuts.

La rosada dels vidres ens va despertar, d'una nit d'insomni, de cases esponjoses i mirades efímeres entre la foscor d'un refugi d'hivern.