Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.


Despertar rient lletra per lletra, aturar-se en un punt, agafar aire en una coma. Tancar els ulls i reviure aquell instant que et fa feliç, passar la pàgina. Botar sense por, entrar dins una cascada gelada i besar-te el nas.

 Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos.

Rellegir la paraula una i mil voltes, sense arribar a entendre el seu significat complet, si és que a la fi existeix aquest significat, i no és més que un desordre de lletres negres.

Se soltaba la risa en la cara y en vez de meterse el cepillo en la boca lo acercaba a su imagen y minuciosamente le untaba la falsa boca de pasta rosa.

Tal volta somiar que tu també trobes un paraigua que acabarà morint un dia de pluja a un parc de París, o saber que mai vas a tornar a reaccionar amb normalitat en veure un terròs de sucre en caure al pis.

Ese momento en que algo logra su máxima profundidad, su máximo alcance, su máximo sentido, y deja por completo de ser interesante.

Estoretes viatgeres que guarden milers de records especials, com el tauler de fusta i la indecisió de llançar els claus.


 Y porque se ha salido de la infancia se olvida que para llegar al Cielo se necesitan, como ingredientes,una piedrecita y la punta de un zapato.