Mots d'astronomia

Esdevinguérem insòlits cercadors de paraules. Les buscàvem a cada racó, ja fóra sota els llençols o darrere les orelles de l'altre. Ens agradava escorcollar els nostres cossos fins a trobar el substantiu adequat, bé entre els meus pits indomables, bé sota el teu melic imperfecte. Els llibres ja no ens servien com abans, ni tampoc els diccionaris, tot se'ns quedava curt i preferíem buscar en la nostra geografia particular. Esbojarradament ens perseguíem, convençuts que descobriríem un nou mot en qualsevol moment impensat, potser minuts abans que tancara la piscina, en qualsevol recòndit indret de la nostra pell.

Érem experts en trampejar les situacions a què ens abocaven els déus, així arribàvem a ensopegar amb vocatius en francès i noms propis de criatures fantàstiques. Amb els meus ulls descobries la paraula mel, i amb les teues indicacions jo arribava a les veles i el vi blanc. Ens emocionaven els pronoms en plural –sempre créiem que era millor nosaltres que tu i jo– i érem uns fanàtics de totes les accepcions de la paraula felicitat, perquè per a nosaltres això no era una sa patranya. Jo preferia inventar mots però tu, en canvi, preferies la correcció d'allò ja normalitzat.
La bona qüestió era que el verb salvar-nos ens agradava més amb l'adverbi no al davant.

A mi m'agradava quan estudiaves les meues plantes dels peus i recollies un fum de variants geogràfiques i onomatopeies curioses. A tu el que més t'agradava eren els articles i examinar amb besos els meus llavis, perquè tots dos eren salats.

Però el que ens fascinava, sens dubte, eren els verbs, i canviar els pretèrits pel present.

Una mort en directe

Jo volia viure. Clamava per viure des que vaig nàixer, aquell 9 d'octubre del 89. Viure, per a mi, duu inherent ser lliure, és clar. Tenia tantes coses pendents!

Però no m'ho van deixar fer. Vaig passar d'un amo a un altre, amb l'esperança de poder dir t'estime sense haver de canviar-ho per et vull, de poder afirmar que m'hauria agradat estar amb el poble, i no tan sols en el poble. Ai, si haguera crescut com desitjava!

En nàixer era l'esperança de molts. Encara recorde les paraules d'aquell savi que em va vindre a veure quan jo encara no alçava ni un pam de terra: “És l'autèntica, la local, la nostra i esperem que dure molts anys, també, i que ajude.”

Després aquestes paraules em van ser prohibides, i tots els nostres grans lletraferits amb elles. Tenien tant per ensenyar-nos i els tapàrem la boca! Tenien tant per dir-nos i els ofegàrem els mots!

La finalitat amb què vaig ser concebuda prompte va ser oblidada, i any rere any vaig anar desaprenent. Començaren a imposar-me mentides, que jo repartia a tort i a dret. València capital del món, amb les falles, la Ciutat de les Arts i els grans esdeveniments.

Mai no em vaig trobar amb la Gürtel ni amb la corrupció. L'enfonsament de l'educació i la sanitat mai no m'aparegué imprés en pantalla; no vaig acollir els músics que s'expressen en la nostra llengua, ni tampoc doní veu als familiars de les víctimes de les vies que els perversos homenots volien que tothom oblidara.

Quina bona feina vaig realitzar per a ells! Maleïts botxins que m'utilitzaven per poder manipular-vos a tots! Perdoneu-me, tant de bo hagués estat prou valenta per desfer-me d'ells abans. I és que, qui no té vergonya tot el món és seu.

Malgrat això, em consolava recordant els matins en què el mític gos blanc o el xiquet amb cua que viatjava en un núvol supersònic venien a veure'm; la paella que presentava aquell magnífic showman; les curtes visites de l'humorista que sempre em treia la llengua, o els clàssics que es presentaven sense avisar, a hores estranyes, per tal d'eixir als documentals.

Ara ja fa molts anys que em vaig trobant malalta. Els darrers temps, però, sent una pressió molt intensa a l'estómac que no em deixa dormir. Trobe que ja em queden pocs dies de vida.

Sóc, però -vet aquí quina contradicció!- més feliç que mai. El meu estimat poble em fa costat, s'han alçat eixes senyeres, coronades o no de blau, i la Plaça de la Mare de Déu, plena de gom a gom, ha cridat que no em vol perdre.

I ara, què passarà amb mi? Moriré, no ho dubteu, però la meua mort servirà perquè vos uniu i creeu una successora que us puga representar millor que no ho he fet jo. Ella serà per fi la paraula viva; la paraula viva i amarga.